Tractament d’Anorèxia, Bulímia i Trastorn per Afartament

Els trastorns de conducta alimentària poden manifestar-se de diferents formes, i en ocasions un adolescent pot transitar entre diferents tipus al llarg del temps.

L’anorèxia nerviosa es caracteritza per una restricció alimentària severa motivada per una por intensa i irracional a guanyar pes, fins i tot quan el pes està per sota del saludable. L’adolescent presenta una distorsió greu de la seva imatge corporal (es veu amb sobrepès quan està prim/a) i la seva autoestima depèn completament del pes i de la seva capacitat de control sobre el menjar. Malgrat la fam que poden sentir, la por a engreixar és més forta i els porta a restringir-se cada vegada més. També pot aparèixer hiperactivitat física (exercici compulsiu) com a forma de cremar calories.

La bulímia nerviosa es manifesta amb cicles d’atracaments i conductes compensatòries. Durant l’atracament, l’adolescent menja grans quantitats de menjar en poc temps amb sensació de pèrdua de control, i després apareix una culpa i ansietat intenses que el porten a “compensar” mitjançant vòmit autoinduit, ús de laxants o diürètics, dejuni estricte posterior, o exercici físic excessiu. A diferència de l’anorèxia, el pes pot estar dins del rang normal, cosa que fa que sigui més difícil de detectar visualment. El cicle atracament-compensació genera una enorme angoixa i es converteix en un patró difícil de trencar sense ajuda.

També existeixen altres trastorns de conducta alimentària com el trastorn per afartament (episodis recurrents d’afartament sense conductes compensatòries posteriors), l’ortorexia (obsessió per menjar només aliments “saludables” que acaba restringint greument l’alimentació), o TCA no especificats que combinen símptomes de diferents trastorns. Tots ells requereixen atenció professional, perquè independentment del diagnòstic específic, representen un patiment important i un risc per a la salut de l’adolescent.

Els TCA són trastorns multifactorials; no tenen una causa única sinó que resulten de la combinació de factors biològics, psicològics i socials. Entendre això és important per no caure en la culpa ni en explicacions simplistes.

A nivell biològic, existeix certa predisposició genètica que fa que algunes persones siguin més vulnerables. També influeixen els canvis hormonals propis de l’adolescència i la manera com el cervell processa la recompensa i el control. A nivell psicològic, els TCA solen desenvolupar-se en personalitats perfeccionistes, autoexigents, amb necessitat de control, o amb baixa autoestima i dificultats per regular emocions. El menjar es converteix en allò que poden controlar quan senten que la seva vida se’ls escapa, o en una forma de gestionar (de manera disfuncional) emocions que no saben processar d’una altra manera.

La pressió social i cultural juga un paper molt significatiu, especialment en l’adolescència. Els adolescents estan exposats constantment a estàndards de bellesa irreals a través de les xarxes socials, on veuen cossos “perfectes” (moltes vegades editats digitalment), on la validació es mesura en likes i comentaris sobre l’aspecte, i on hi ha una pressió brutal per encaixar en determinats cànons. La comparació constant i la sensació de no estar a l’altura genera una insatisfacció corporal que pot ser el detonant d’un TCA en persones vulnerables.

També poden actuar com a detonants esdeveniments vitals estressants (duels, separacions, canvi d’institut, assetjament escolar, comentaris sobre el cos), esports o activitats que enfatitzen el pes o l’aparença (ballet, gimnàstica rítmica, atletisme), o fins i tot l’inici d’una “dieta saludable” que progressivament es descontrola. És important entendre que el TCA no és culpa de l’adolescent ni de la família; és un trastorn complex que requereix comprensió i tractament professional.

Els TCA no són només un problema “estètic” o d’alimentació; tenen conseqüències greus per a la salut física i mental que poden ser potencialment irreversibles o fins i tot posar en risc la vida si no es tracten.

A nivell físic, la desnutrició causada per la restricció alimentària o pels vòmits recurrents afecta tots els sistemes de l’organisme. Poden aparèixer problemes cardíacs greus (alteracions del ritme, pressió baixa), deteriorament ossi (osteoporosi precoç, fractures), problemes renals, alteracions hormonals que afecten el creixement i el desenvolupament, amenorrea que pot tenir conseqüències a llarg termini en la fertilitat, problemes digestius crònics, debilitament del sistema immunitari, i desequilibris electrolítics perillosos especialment si hi ha vòmits o ús de laxants. En casos greus, els TCA poden ser letals; tenen una de les taxes de mortalitat més altes entre els trastorns mentals.

A nivell psicològic, l’obsessió constant amb el menjar, el pes i el cos consumeix tota l’energia mental de l’adolescent i no deixa espai per a res més. És freqüent que coexisteixin ansietat i depressió greus, aïllament social progressiu que empobreix el seu desenvolupament social i emocional, dificultats de concentració que afecten el rendiment acadèmic, i una autoestima pràcticament destruïda que es sosté només en la capacitat de controlar el pes. El TCA acaba dominant completament la vida de l’adolescent i de la família.

Per tot això és fonamental actuar amb rapidesa. Com més temps està establert el TCA, més difícil és el seu tractament i majors les conseqüències. Però també és important transmetre un missatge d’esperança: els TCA són tractables i la recuperació és possible. Amb el tractament adequat, el suport familiar i el compromís de l’adolescent, es pot recuperar una relació sana amb el menjar, amb el cos i amb les emocions.

A iAra Unitat de Psicologia de Sant Cugat abordem els trastorns de la conducta alimentària des d’un enfocament global, especialitzat i compassiu. Entenem la complexitat d’aquests trastorns i treballem perquè el vostre fill o filla recuperi una relació sana amb el menjar, amb el seu cos i amb les seves emocions.

Cal entendre que els TCA requereixen un abordatge multidisciplinari. A més del tractament psicològic, és necessari el seguiment mèdic per controlar l’estat físic i els possibles riscos, i en molts casos també l’acompanyament nutricional per recuperar una alimentació equilibrada. Treballem de manera coordinada amb altres professionals quan cal, perquè sabem que el treball en equip afavoreix la recuperació.

El primer pas és una avaluació completa que permet comprendre quin tipus de TCA presenta, quina és la seva gravetat, quins factors l’han desencadenat i el mantenen, com afecta la seva salut física i mental, i què necessita específicament per iniciar el camí de recuperació. En la psicoteràpia individual, intervenim en diversos nivells: ajudem l’adolescent a entendre quina funció està tenint el TCA en la seva vida, quina necessitat emocional intenta cobrir, a identificar i gestionar les emocions que hi ha sota el símptoma, a reconstruir una imatge corporal realista i compassiva, a desenvolupar estratègies de regulació emocional que no passin pel control del menjar i a normalitzar progressivament la seva relació amb l’alimentació.

El treball amb la família també és important. Us ajudem a comprendre què li està passant al vostre fill o filla, com acompanyar-lo sense reforçar el trastorn, com gestionar els àpats a casa sense convertir-los en un espai de tensió i com cuidar el vostre propi benestar emocional en aquest procés exigent. Amb l’ajuda de psicòlogues expertes en TCA, l’evolució cap a la recuperació serà més sòlida i sostenible, perquè aquests trastorns demanen coneixement especialitzat i un acompanyament prolongat en el temps.

Conviure amb un adolescent que té un TCA és extremament difícil. Els àpats es converteixen en moments de tensió, els conflictes són continus i, com a pare o mare, pots sentir impotència, frustració, culpa o desorientació sense saber què fer o dir. És habitual. El que importa és saber que el teu paper té un pes clau en la recuperació.

Allò que has d’evitar: comentaris sobre el pes, l’aparença física o el menjar, tant referits al teu fill o filla com a tu mateix o a altres persones. Frases com “estàs molt prim o prima”, “has de menjar més”, “així et posaràs malalt o malalta” solen generar més resistència. Tampoc ajuda controlar de manera obsessiva què menja o no menja, vigilar constantment o convertir els àpats en un enfrontament. Evita igualment comparacions amb germans o altres adolescents i no minimitzis el trastorn amb comentaris com “és una ximpleria” o “només vol cridar l’atenció”.

Allò que sí ajuda: validar les seves emocions amb frases com “veig que ho estàs passant molt malament”, mantenir la calma durant els àpats, oferir menjars estructurats en un ambient tranquil sense fixar-se excessivament en si menja o no, afavorir converses sobre temes que no siguin menjar o pes, mantenir rutines familiars i vincle emocional, i buscar moments de connexió positiva fora del tema de l’alimentació. El teu fill o filla necessita sentir que l’estimes per qui és, no pel que pesa o pel que menja.

Quan cal buscar ajuda professional urgent? Si observes una pèrdua de pes ràpida i notable, desmais o marejos freqüents, debilitat molt acusada, si sospites vòmits o ús de laxants, si el teu fill o filla expressa pensaments com “no val la pena seguir”, o si el TCA està completament fora de control, actua de seguida. En casos severs pot ser necessària la hospitalització. No esperis: els TCA poden posar en risc la vida. La intervenció professional especialitzada és indispensable i iniciar-la aviat millora l’evolució.